Com parlar de la mort amb els infants.

En aquesta societat, la mort continua sent un tema del qual preferim no parlar i d’aquesta manera amagar el cap sota l’ala, però és l’única certesa que l’ésser humà sap que en un moment o altre arribarà.

Durant la vida, haurem de viure i experimentar el dol per la pèrdua de persones estimades i haurem de gestionar les emocions per poder seguir endavant.Quan es produeix una defunció a la família i hi ha infants, la majoria té la tendència a “amagar”  o endolcir la realitat, sense pensar que els infants viuen canvis, tristor, plors, enyorança i en el seu cap comencen a sorgir mil i una pregunta que han de ser resoltes.Us heu parat un moment a pensar que si no responen totes les inquietuds o dubtes, els infants crearan les seves pròpies respostes que la majoria de vegades no seran reals i els poden crear por, culpa, nerviosisme o ràbia.

És precisament, per això, que hem de donar resposta a tots els dubtes que els vagin sorgint i d’una forma clara sense caure en la tendència de frases que pensem que els faran menys mal com:

“ha marxat de viatge” , ” està dormint” Tots els nens i nenes per poder entrendre la mort necessiten tenir uns conceptes clars i que no podem endolcir perquè no pateixin:

• és irreversible ( no podem ressucitar com a les pel.lícules)
• no la podem evitar i no és culpa de ningú i menys de la persona que ha mort.
• En algun moment tots i totes hem de morir.

En el cas dels nens i nenes d’entre dos i cinc anys, encara entenen la mort com quelcom temporal, reversible i per causes externes. En aquestes edats el pensament és concret i literal, per tant, s’ha d’anar amb compte amb utilitzar eufemismes com “se n’ha anat”, o “ha emprès un viatge” perquè ho interpretaran literalment. És freqüent que facin moltes preguntes concretes i repetitives que és important contestar amb sinceritat.

Quan ja tenen entre sis i deu anys, poden començar a percebre la mort com un fet irreversible i universal, per tant, poden començar a tenir-li por, ja que entenen que també els pot passar a ells. Poden experimentar sentiments de culpa i les preguntes que formulen són més complexes, per exemple què passa amb el cos quan algú mor. Per tant, en aquesta etapa és fonamental explicar la mort de l’ésser estimat explicant les causes que l’han provocat i establint un diàleg de confiança perquè puguin preguntar tot el que vulguin.

Els preadolescents, entre els 11 i els 13 anys, ja entenen plenament el que significa la mort, la reacció que provoca en els altres i el significat dels ritus funeraris. En aquestes edats és important remarcar missatges tranquil·litzadors per a ells. Per exemple, que, encara que la mort dolgui, es pot seguir endavant. És molt important compartir sentiments i parlar-los-hi d’experiències prèvies de dol que s’hagin superat.

Per últim, els adolescents, a partir dels 13 anys, tenen plena consciència de què és la mort i poden formar-se una explicació tant biològica com filosòfica. Així mateix, tenen plena comprensió de la seva pròpia mort i poden pensar en ella amb major o menor angoixa. En aquesta edat, solen  necessitar donar la seva opinió i exposar les seves teories sobre la mort. Se’ls ha de parlar sobre com aquesta pèrdua els afectarà i és molt important que se’ls pregunti la seva opinió respecte als rituals de comiat i com volen participar-hi.

( informació extreta de https://www.clinicbarcelona.org/ca/noticies/com-explicar-la-mort-als-nens )La comunicació de la mort d’un ésser estimat l’han de fer els pares. Si això no fos possible perquè precisament els ha passat alguna cosa als progenitors o no poguessin estar pel motiu que sigui, s’ha d’encarregar d’això l’adult amb major vinculació afectiva amb el nen.

S’ha de buscar un lloc tranquil, conegut, acollidor i segur per al nen, normalment la seva habitació, i seure amb ell, al seu costat, de manera que els adults que vagin a parlar amb ell se situïn a la seva mateixa alçada. Si volen, el poden abraçar.

El llenguatge s’ha d’adequar a l’edat del nen: els pares o comunicadors han d’usar paraules senzilles. El to de veu ha de ser suau, afectuós, dolç i calmat. L’actitud ha de ser propera i respectuosa.

Els adults no han de tenir por d’utilitzar la paraula “mort” o dir “ha mort”. Amb poques paraules, però comprensibles, els pares han d’explicar que ha passat alguna cosa molt, molt, molt trista, que la persona ha mort i com ha estat.

Els adults han de donar espai perquè el nen pugui fer totes les preguntes que necessiti i temps perquè pugui expressar tot el que sent. Han de donar respostes sinceres i honestes, aportant els aclariments necessaris, però, a la vegada, no donant-li més informació de la que pot assimilar.

Durant tot el temps, els pares o adults estaran al costat del nen i l’acompanyaran, no el deixaran sol i acceptaran totes les reaccions sense reticències o judicis sobre si són o no conformes a allò que es pot esperar com reaccions davant la mort d’una persona propera.

 

( informació extreta de https://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/com-explicar-mort-als-nens )

Per experiència sé que no és fàcil poder parlar amb els fills i filles de la mort d’un ésser estimat i proper i menys quan els teus sentiments són una muntanya russa, però és tan important l’acompanyament dels meus petits i petites com la gestió de les teves pròpies emocions.

Viure la mort de la teva parella i pare del teu fill, quan aquest només tenia 6 anys, va ser complicat, no ho negaré.

Ell va viure el comiat a la seva manera, li va poder dir adéu, va estar al tanatori, va fer mil preguntes que van sempre tenir resposta i sempre hi havia algú que el rescatava quan volia sortir d’aquell moment de tristor i tornar al joc de la infància.

M’hem plorat junts, hem rigut recordant, hem superat moments de ràbia i el més important és que seguim fent camí junts.

Us deixem un link amb contes que parlen de la mort, que us poden ser útils pels més petits i petites.

https://maresipares.cat/contes-per-parlar-de-la-mort-amb-els-infants/