LA POR

Qui no ha tingut por alguna vegada? No ets persona humana si no has patit en la teva pròpia pell el què vol dir tenir por.

Sovint, fugim de la por, ens fa por tenir por. Cadascú, sent la por a diferent a un lloc diferent del cos. Es manifesta de formes molt variades: mal de panxa, boca seca, tremolor a les cames, un nus a l’estómac, taquicàrdia…Reconeixes algun d’aquests símptomes? Enhorabona, ja saps de què parlo doncs.

La por, que és una de les emocions bàsiques, elementals, de tot ésser humà i, fins i tot, d’algun animal, cal ser tractada com es mereix. Però la por és útil, ens ha vingut servint durant milions d’anys, a l’espècie humana, per arribar on hem arribat. Sense por, ens hagués cruspit alguna bèstia i no hauríem evolucionat fins aquí. Però la por, també ens pot paralitzar. Per aquest motiu, hem d’aprendre a relacionar-nos amb ella d’una altra manera, donat que no hi ha res pitjor que quedar-se quiet, immòbil. Perquè si ens quedem quiets no avancem. I cal caminar per progressar.

Així doncs, decidits i convençuts, ens proposem atendre la por com es mereix. Com si fos… una cosina llunyana. Aquella cosina que la veus de tant en tant, en algun casament o enterrament. Aquella cosina que sí, és família teva, perquè compartiu algun cognom i una branca de l’arbre genealògic, però que no la sents tant propera com una germana o una amiga.

A la cosina, per educació, quan baixa del poble i es presenta a casa per sorpresa, l’atens com cal. És a dir, quan prem el timbre amb aquella insistència, tu vas i li obres la porta, no sense abans haver mirat per l’espiell per veure qui era. La saludes amb un somriure i li fas dos petons. La convides a entrar a casa i ella s’acomoda al teu racó de sofà preferit. Però a tu no t’importa. Li ofereixes un got d’aigua fresca o una beguda ensucrada i li dones conversa durant una estona llarga, preguntant i escoltant amb atenció el relat de cadascun dels membres de la família de qui ella té el control. Com que saps que és una xafardera, però, no li ensenyes les habitacions que tens desendreçades. No fos cas que anés explicant pel poble la muntanya de roba que tens per plegar o les dues piles de factures que se t’acumulen al despatx. És simpàtica i en el fons, te l’estimes, però passades dues hores que fa que li dones corda, comences a estar cansat i rumies com fer-la fora de casa sense que es noti. Per sort, recordes que aquell vespre tens un sopar amb els sogres que no pots deixar d’atendre i així li fas veure a ella, que, ràpidament, capta la indirecta. Us acomiadeu cordialment i us prometeu que us heu de veure més sovint. Que això de veure-us només quan ella té hora al metge no pot ser. I així, com aquell qui no vol la cosa, finalment marxa i fins l’any que ve. Tu ets quedes més tranquil (a vegades es fa una mica pesada), però en el fons te n’alegres que hagi vingut i us hagueu pogut posar al dia.

Així doncs, la cosina llunyana, o la por, apareix de tant en tant. Sense avisar. De vegades, en un carreró fosc de matinada, d’altres just quan et poses al llit. Sigui així o d’una altra manera, recordem de tractar-la com a una cosina llunyana. Estiguem atents a què vol dir-nos, que per alguna cosa ha vingut. Però un cop hem entès el missatge, fem-la marxar educadament de casa nostra. Només així, tindrem el coratge d’avançar un cop més, amb una lliçó apresa.

I si, en ocasions, hem de tenir la cosina a casa durant més dies dels previstos, tinguem present que hi ha molts remeis per mantenir-la tranquil·la i que no ens molesti massa, com ara amb unes Flors de Bach que la deixaran estabornida fins que nosaltres mateixos l’acompanyem fins al portal.

Montse Andreu